dijous, 16 d’octubre del 2008

I love Igualada.

Nenes i nens, aprofitant que m'han demanat col·laborar amb anoiadiari.cat enganxarè les meves opinions al blog.

Dessota les faldilles, és un títol de secció que intentarà desgranar des d’una òptica molt personal les impressions d’un que es mira el món des de dessota les faldilles d’un gegant. Sí, ho heu llegit correctament, de les faldilles d’un gegant. Les sensacions de ser part d’una festa, com ser geganter, graller o moixiganguer marquen d’una determinada manera les persones i d’elles n’extreuen un magnífic profit: la vinculació al seu lloc de pertinença.
L’auto-odi és aquell sentiment perniciós que pot néixer de l’egoisme social i cultural, el no voler sortir de casa. A casa, que seria comparable a un úter, calent i segur, no hi podrem solucionar res del que ens desvetlla i ens fa ser destructius. La vinculació en la societat es signe de bona salut. L’ Organització Mundial de la Salut descriu la salut com “ El complert benestar físic, psíquic i social”.
Passió. Aquesta seria la paraula clau d’aquest text. Passió per fer ben fetes les coses. Passió per compartir el que ens fa feliços. Passió, en definitiva, per les coses comunes que dicten el nostre tarannà. I, passionalment, dessota les faldilles, veig i pateixo per un lloc de pertinença que, com si fos el menjador de casa, un indescriptible sentiment de fèrrea vinculació em fa sentir part d’Igualada.
Sí, sóc igualadí i a més a més estic orgullós de ser-ho.
Ara, permeteu-me una pregunta, sou igualadins vosaltres? Plantegem-ho diferent; us sentiu part d’Igualada? O no teniu aquesta visió de pertinença al lloc com tindríeu amb la família? Doncs jo sí. Hem sento part d’aquesta vila que tants mals de ventre m’ha ocasionat i que tantes enrabiades ha fet patir-me. Hem sento part vinculada d’una xarxa social que, des de el seu lloc i sense fer-ne gaire fresa, treballa incansablement per la millora global; ja sigui des del despatx d’una empresa o jugant a futbol els diumenges a la tarda.
Tantes i tantes vegades he sentit allò de: - Igualada ? però si mai hi fan res a Igualada -. O allò altre de: - Jo, tan aviat com sigui possible, marxaré -. Sí, ja ho podeu veure, auto-odi.
Ara m’ entendreu. Quant a casa vostra, amb la família, en el menjador que hi jugàveu de petits, al voltant de la taula, us hi asseieu i compartiu un àpat; no us sentiu d’una manera vinculats molt visceraltment a aquell lloc d’alegries i frustracions? Doncs per molt que pugui barallar-me amb les persones del meu entorn, pares, avis, germans... el pòsit de socialització que rau en el més profund de la meva ànima remou un corrent de sentiments, que en els moments més durs, afloren i carreguen vers la contrarietat fent-me sentir part d’un clan, que malgrat les diferències, treballa i s’ esforça per la supervivència.

diumenge, 28 de setembre del 2008

més per despés

Noies i nois de l'univers blocaire, en breu us penjarè els articles que suposo que publicaran a anoiadiari.cat.

diumenge, 17 d’agost del 2008

La manera de no sortir de casa.

Doncs sí, no hi ha altra manera millor per perdre el temps que enxufant-te davant de la caixa de Pandora, que és un ordinador i veure que els mals del món hi predominen.

Però no tot és dolent, encara hi queden en aquest planeta persones que hi tenen quelcom a dir de les barbaritats interxarxístiques, per sort afegiré juntament amb ells un xic de llum per esclarir les ombres de l'alienació a que som sotmesos per part d'uns quants.


Ànims companys, els frikis dominarem la terra, el regne del friki comença, la guerra no està perduda i en les atalaies de la Terra Mitja ressonen els címbals de l' spaghetti volador...

Vetlleu companyes i companys, no sabem ni el dia ni l'hora...